Història Natural dels Catalans-IV

Ja hem arribat al moment del naixement d'un poble. Gairebé ja tenen un nom, Gotland, però encara passaran segles perquè sigui oficial. El paisatge històric d'aleshores es caracteritza per la progressiva "desaparició" de l'Imperi Romà a Occident. Però no és una cosa de la nit al dia. En el segle V, Roma és saquejada pels gods d'Alaric, i aquest últim es retira. Quan marxen, Roma ja no és la seu d'un emperador civil, però sí d'un emperador religiós, el Papa, anomenat l'Apóstol. I Bizanci ocuparà el seu lloc com a seu de l'Emperador Romà, i per tant, capital de l'Imperi Romà. Malgrat els canvis, l'imperi no ha desaparegut, s'ha traslladat. I el paper de les legions romanes a Occident ha estat posat en mans de les tropes dels diferents pobles bàrbars. Els gods van fer això, i van signar el tractat de "foedus" de fidelitat a l'imperi, el qual els atorgava un territori o residència. Això no implicava que fossin ciutadans romans, sinó que mantenien el seu dret civil propi. I per això, el dret civil romà i el god s'aplicaven en funció del dret personal.

Els gods, menys nombrosos, van anar convivint amb la població romanitzada, aportant costums i llengua. La llengua goda de la família germànica ha traspassat nombroses paraules al català: blau, per exemple. El fet que el català sigui una llengua llatina amb poca comprensió per part dels altres parlants de llengua romanç rau en el fet de tenir aquest "accent germànic". També la religió que professaven no era la mateixa: mentre els romans passaven del politeisme o paganisme al cristianisme de tipus greco-romà, els gods passaven del politeisme germànic cap a un cristinisme de tipus arrià. Encara avui dia, aquesta influència germànica queda arraconada per la majoria d'intel.lectuals orgànics. La reivindicació d'un eix mediterrani, igualat a llatí quan no és només així, no hauria d'amagar aquesta connexió amb l'eix nòrdic, o germànic.
La forja del temps anava donant pas a una nova realitat humana: convergència religiosa, cultural, legal i política: cristianisme oficial romà, el naixement d'un romànic propi, el Liber Judiciorum o Llibre dels Judicis, i la formació de la Gòtia, de la Septimània, dels comtats i del nou ordre feudal. La Gal.lia Narbonesa esdevenia la Catalunya Vella, entre la frontera del Llobregat i del Ròdan. La decadència de l'imperi romà d'Occident permet el naixement d'una nova albada històrica: el feudalisme neix de la crisi de la ciutat romana centralitzada, i es fonamenta en el camp, i en una nova societat més horitzontal i autònoma. Com el món dels monestirs, o dels castells. El signe espiritual d'aquells temps seran les Mares de Déu Trobades: Núria, Meritxell, Montserrat, etc... com a retrobament de l'harmonia entre l'Home i Déu. Un home que honora el Fill de Déu i la seva Mare.

Un Hivern que arrosseguem des de fa 70 Anys

A finals de gener del 1939 les tropes del Caudillo arribaven a la capital catalana de Barcelona. Abans ja havien entrat a la Catalunya Occidental, ocupat el Pirineu, i destrossat l'exèrcit republicà espanyol a l'Ebre. El dia 13 de febrer, l'àguila imperial espanyola onejava a la frontera del Coll d'Ares. Van ser els últims dies d'una Segona República espanyola que va enfonsar amb ella Catalunya, un dels seus pilars. Si la batalla ideològica ja es va perdre, ni la revolució feixista ni la anarquista ni comunista van triomfar, no es pot dir que no hi haguès una victòria de l'imperi espanyol. Una victòria pírrica, és cert, però que ha marcat el destí dels catalans durant moltes dècades. Encara ara, la majoria som "fills de Franco".
Per recordar-ho, i per poder arribar al final de túnel, fem aquestes ratlles d'homenatge a tots els que lluiten per la llibertat dels homes i de cada poble, ja que és la llibertat de tot el món.

A Sant Boi les tropes "nacionales" acompanyades per moros, italians, alemanys, etc.. van entrar el 25 de gener. L'acte de record es va haver de suspendre per la ventada de ponent mortal a la nostra ciutat el dia 24 de gener del 2009. Com diu la dita catalan: "de ponent, ni vent ni gent". Alguns se n'havien oblidat, però la natura ens va fer un cruel recordatori d'allò que va succeir feia 70 anys. Un recordatori simbòlic, davant dels nostres ulls. El vent rabent va desfer el túnel de bateig del béisbol, i va matar a tres nanos al moment, i un quart al cap de poca estona. I un cinquè amb ferides greus ingressat a la Vall d'Hebron, el qual s'està recuperant de les ferides físiques. De les ferides psicològiques, tots ens hem ressentit.
És sorprenent el paral.lelisme entre els fets d'avui i els de fa 70 anys: quan va caure la República representada per la tricolor, al darrera va caure Catalunya, representada per la quadribarrada. I encara més, podeu imaginar-vos els pins i arbres caiguts a tot el Baix Llobregat com totes aquelles vides que la dalla va segar durant la guerra. I el cinquè nen representaria a tots aquells que vam patir les conseqüències traumàtiques d'una post-guerra de 40 anys. I els arbres inclinats per tots aquells que ja no es van poder redreçar durant la resta de la seva vida.

Entre el Cotxe i la Paret - I

Ara que estem enmig de la tempesta, i el remolí ens arrossega a la majoria, veurem d'on bufa el vent per saber cap a on anirem a parar, i si podem fer-ne un bon rai per surar. Especialment en el riu Llobregat, en la comarca del Baix Llobregat.
Per als que no s'enrecordin de física, us recordo que un remolí es genera per l'efecte de dues forces contràries que xoquen entre sí. Per una banda tenim l'economia del cotxe i la del totxo, i abans teníem el vent a favor de la globalització i la deslocalització que afavoria l'estat espanyol. Però ara que aquest vent ens arriba de cara, el remolí està xuclant els diners cap altres costats. I no crec que atorgant subvencions de l'estat, sigui Madrid o Barcelona, s'arreglin aquestes coses. Més aviat, sembla allò de llençar sal al mar, que tot s'ho empassa. I és que la fera és un pou sense fons, i la seva gana no es sadolla mai. També és trist que alguns encara facin negoci amb aquesta situació i s'omplin les butxaques amb la crisi a costa de les subvencions i els impostos recaptats. Robin Hood, o el Serrallonga, no estaven pas en lloc de poder per fer la seva feina. Més aviat, ens enrecordarem de l'Alí Babà.

L'economia espanyola, incloent la que es fa a Catalunya, ha fonamentat el seu creixement econòmic durant els cinquanta darrers anys en una industrialització que s'ha concentrat les darreres dècades en la construcció i l'automobilisme. Tant el periòde de la Dictadura com el de la Segona Restauració Borbònica han aprofitat els vents favorables per tirar endavant, malgrat alguna crisi puntual. Formaven part d'una economia internacional, que els ha garantit un salvavides en molts moments, i encara ho fa, per exemple, amb l'euro. Si no fos així, potser ens trobaríem en la situació actual d'Islàndia. L'anàlisi d'aquestos anys està molt ben explicada en un article de Xavier Diez, "L'estat del malestar", on es retrata aquest període històric que ens ha portat a on som ara.
La crisi mundial que ens està afectant és molt forta, ja que a més del final d'un cicle, sembla que entrem en una nova època econòmica, i per tant la crisit no és puntual, sinó de la mateixa estructura. Això implica una metamorfosi de l'economia vigent. I el cicle de la papellona s'està acomplint. La fase de la larva s'està acabant, i ara començarà la fase de la crisàlida, amb el tancament en el capoll. Serà el moment del proteccionisme, i de la política de blocs. El canvi de Jordi Bosch, president dels Estats Units d'Amèrica, i la seva política intervencionista, assenyala un nou temps, encarnat per Barack Obama. Els nordamericans giraran cua per centrar-se en Sudamèrica, Àfrica i Àsia. I els europeus s'hauran d'espavilar amb els russos i els àrabs, per no dir res dels xinesos.
En fi, tornem al Born. Al Baix Llobregat, el totxo i el cotxe han esgotat el seu cicle. Molta gent, amics, veïns i clients, en depenen, i viuen d'això. Les ajudes i subvencions que s'estan donant a les empreses en forma d'ajuts als fabricants, o d'ARE's i compres de pisos a preu subvencionat, per evitar que baixin els preus, només són pedaços per tenir més temps. Cal trencar molts interessos creats per poder reduir el paper de les administracions públiques, tenir empresaris i treballadors qualificats, sí, també cal incloure empresaris, i repartir equitativament els guanys i el treball. Arriben bons temps per al cooperativisme i l'economia diversificada. El turisme, l'educació i la logística han arribat al sostre, però no patiran tant la crisi. Com podeu veure són sectors vinculats al territori, com a capital material, i a les persones, com a capital immaterial. Arriben temps difícils, però el missatge, realment, serà "Yes, we can!".

Imperi Universal i Domini Propi

En l'aniversari de la Constitución Española del 1978, vulgues o no, els catalans fem balanç. El temps ha passat per veure tot el que ha donat de sí, i allò que molts van preveure s'ha acomplert. Com que aquestos darrers van ser titllats de radicals, i foragitats dels beneficis del pacte, als que s'han quedat amb el règim establert se'ls pot donar els mèrits i els demèrits de tot el que ha passat. Una altra qüestió serà si nosaltres volem encarar el futur i el present sota aquesta Constitución o no?
Però ara que és moment d'espera, no només pel Nadal, hem d'esperar també unes quantes sentències. L'any vinent tornarem a les urnes, i ens deixaran dir algunes coses. Els catalans estem molt marejats, ens trobem com el toro que no fa més que empaitar una capa de colors vius mentre el torero està preparant l'estocada final. El toro només té dues solucions, atacar al torero i no a la capa, o bé saltar la barrera i sortir per on pugui. A l'arena no l'espera sinó la mort. Metàfores apart, hem de pensar i repensar qui són els catalans, i què volem ser quan siguem grans.

En les condicions actuals i mirant a la nostra història com a poble, uns quants volem la independència. Però encara que no ho sembli, hi ha moltes menes d'independència. En general, s'entèn que volem tenir un estat propi. Aquesta via portaria a una guerra total, i podria suposar l'expulsió dels catalans de Catalunya. Seria una mort amb més honor que l'agonia lenta a que estem sotmesos. L'altra opció seria la lluita per la independència individual: als barris de Les Corts i Bonanova, a les mansions d'Olot, o Girona, a Reus, etc... també molts catalans han aconseguit una independència personal il.limitada. La meva proposta vol triar el camí del mig, on sempre hem estat de fet, aconseguir la independència personal i col.lectiva alhora. I com es menja això? , què vull dir? La resposta és senzilla: drets civils i constitucions catalanes.
Fixeu-vos que no parlo d'una constitució catalana, ni d'un estat català propi. En això sempre hem fracassat, i el motiu és que nosaltres no som estatistes ni nacionalistes com els espanyols o els francesos. I avui dia, a Europa Occidental, l'estat va camí de la seva desintegració tal com el coneixem. En tot cas, anem cap a unes noves institucions polítiques. I la Unió Europea (d'estats) no serà la nostra solució ni la dels espanyols ni la dels francesos, per exemple). Lluitar per una cosa que va camí de desaparéixer és perdre el temps. Podríem tenir un "estat", però el nom no seria allò que entenem com a tal. De fet, estem anant cap a l'estat universal, que és l'imperi, liderat pels nordamericans. Per això vaig fer la proposta d'estat lliure associat als EUA, o bé, seguir la tradició catalana de la neutralitat. Com es troben a Andorra.
Si existeix un imperi global, cal aleshores establir el domini local. Això vol dir que els pobles dintre de l'imperi han de poder mantenir el seu dret civil, estiguin dintre de les fronteres que es trobin, o com a poble federat. I el dret civil és un cos jurídic que neix de la gent i de les persones, com era el dret civil català a la gloriosa i revolucionària Edat Mitjana. On les Corts catalanes es reunien per atendre les peticions dels comtes, i no al revés com passa avui dia amb els reis.
Des de Sant Boi, on Rafael Casanova està enterrat, podreu veure el seu ofici: doctor en drets (catalans). Drets plurals i constitucions plurals, que recullen la sobirania i la font del dret que són les persones i els pobles lliures.