Pau Casals, la via cap a la independència

L'insigne músic català Pau Casals, català universal, sens dubte, gran músic i gran patriota, ens va donar moltes lliçons. No només en el camp de la música i de la interpretació musical, sobretot amb el violoncel, sinó també en el camp polític i cívic. El seu discurs davant de l'Assemblea General de les Nacions Unides va ser molt emocionant, i una de les poques vegades en què realment, sents que un home diu coses importants, i és escoltat. Però no només amb la paraula s'expressen els homes, també amb els fets i amb les decisions que prenen, les quals són senyals i llum per a altres homes. Especialment per als catalans.
Quan en l'exili català durant el franquisme, el govern provisional de la Generalitat va haver de triar el seu president a la mort d'en Josep Irla, en Pau Casals va rebre l'oferiment en primera instància. La seva autoritat moral era incontestada, i era el català més destacat, conegut i valorat en l'escena internacional de l'època, més que en Dalí, per exemple. Però com sempre passa amb els artistes, tenen les seves intuïcions genials, i aquelles raons que els hi dicta l'esperit. En Pau Casals va renunciar a ser president de la Generalitat, i això va afavorir que Josep Tarradellas assolís el càrrec, malgrat alguna oposició!
Cadascun va triar el seu camí, el president Tarradellas es va desplaçar cap a França, a la Provença, on va esperar pacientment el retorn. Va ser el seu triomf i la seva aposta, i el seu èxit. Però Tarradellas va representar els valors d'una política de caire francès, d'ideologia territorial i institucional. I aquestos valors avui dia estan clarament en retrocès. Ni l'arribada de Pujol ha alterat aquest esquema polític i mental.
En canvi, el camí d'en Pau Casals va ser diferent. L'etapa de Prada de Conflent ens recordava als catalans la importància de la unitat, i de recuperar el nord del nostre geni, més enllà del tòtem del Canigó. És important la nostra muntanya, però encara més allò que representa per al nostre poble. I un altre exemple, va ser el camí pels Estats Units d'Amèrica. Un país diferent amb uns valors polítics fonamentats en la gent, i en el concepte de llibertat. Tot i el seu silenci musical, i el boicot als nordamericans, per protestar pel seu suport a Franco, no va deixar de banda el suport i la fidelitat als catalans. Per la qual cosa, era respectat i admirat. Pau Casals ens va donar una altra senyal, se'n va anar a viure a Puerto Rico. L'antiga colònia espanyola es debat encara avui dia entre la integració plena als Estats Units o la independència total. Però el fet de tenir l'estatus d'estat lliure associat ha fet que mantinguès la seva personalitat sense perdre la seva riquesa econòmica. I aquí està el senyal, quan Europa ens tanca totes les portes per reconeìxer la nostra llibertat, i la Unió Europea ja no és aquell model on emmirallar-se, per què no demanem que Catalunya sigui també un "Estat Lliure Associat dels Estats Units de Nord-Amèrica"? O potser podem fer que el proper Comte de Barcelona sigui també President del Estats Units de Nord-Amèrica?

Jordi Pujol, Herodes de Catalunya?

Segons la Bíblia, i tot i que s'esmenta en alguns passatges la vida i fets d'Herodes com a rei, o governant de Judea, existeixen diferents punts de vista sobre aquesta persona, i allò que va representar per al seu poble. Algunes d'aquestes visions, semblen comparables a les que vivim avui dia a Catalunya, i malgrat la distància de l'espai i el temps, farem política o més aviat, ciència-ficció. I per tant, en què podem comparar Jordi Pujol i Herodes?

Herodes representa l'esperança del poble d'Israel d'esdevenir el Messies, però des del poder. I la seva lluita per aconseguir i retenir el poder van passar per davant de tot, inclús del poble que deia defensar. Primer, crec que podem parlar de què Herodes sembla que va ser més d'una persona, es parla del pare, i després del fill. El pare seria el protagonista de l'episodi dels Sants Innocents, quan van morir degollats tots els infants del poble de Betlem. I si ho comparem amb Jordi Pujol, veurem que totes les persones al seu voltant han estat apartades de la vida pública. Amb més o menys sort, totes elles, sense excepció han deixat de ser possibles rivals: fossin companys, o fossin enemics, tots han quedat enrera. Des de Xirinacs, fins a Joan Rigol, en Benet, o el Cullell o el Roca, o en Trias Fargas, o en Max Cahner, una llista molt llarga de noms, equiparable a la generació dels Sants Inocents.
Es podria dir que, com els pins, a sota seu no han crescut altres plantes que li fessin ombra. Parlant d'arbres, no seria aquest l'arbre de Convergència, el pal de paller que havia d'aguantar tot el país, i que potser només s'ha quedat sol i pelat, ja que tota la palla ha volat empesa pel vent, i ja no ens queda palla per donar de menjar al bestiar durant l'hivern que s'acosta.
No seria aquesta identificació d'un partit amb un home, que quan ha hagut de retirar-se ha nomenat un hereu que sembla dirigit pel Pujol mateix, com és Mas? I encara prou bé que fa el seu paper! Seria el segon Herodes, el fill, aquell que va governar després del pare, i a qui se li atribueix la decapitació de Sant Joan Baptista. Aquell que havia de preparar el camí al Messies, i es va encarregar de fer net, és a dir, explicar tot allò que estava malament del poder, i quin grau de corrupció existia entre els governants i les seves institucions. Per això va perdre el cap. Salomé va acomplir el paper de "cherchez la femme", però més enllà, representava l'eròtica del poder. Com seria la nostra "Salomé" catalana? Qui seria la mare?
Ara, Convergència està preparant el seu retorn a la Generalitat. Potser pactarà amb el PSOE, amb Esquerra, fins i tot amb el PSC, amb Puigcercòs com a president de la Generalitat? La Generalitat serà, doncs, la Salomé catalana? Carretero farà el paper de Sant Joan Baptista, o potser ha estat Carod-Rovira, amb les seves "mans netes" que s'han encarregat de tallar-li?
Pujol tenia una missió personal i de país, i ha convertit el país en una qüestió personal. Però quan creixem, ens adonem que la vida és més que allò que volem i desitgem. I quina és la joia d'un pare quan veu el seu fill gran i independent? Però Pujol, no ha deixat créixer al seu fill, no ha deixat que Catalunya sigui més gran que ell. Per què el pare accepta que el fill s'equivoqui i caigui, per tornar-lo a redreçar i fer-li confiança en el seu camí! Que Nostre Senyor empari a tots els catalans, i ens perdoni.

Lurdes en el Fons del Cor

Aquesta setmana els paisans del Pallars han estat entretinguts amb la picabaralla entre el rector de Tremp, Juan Antonio Mateo, i l'escriptor Pep Coll, sobre el llibre "Les senyoretes de Lourdes". Un fet tòpic en aquestos casos, en què els actors representen una escena de teatre, la qual sempre dóna relleu als protagonistes, permet vendre més llibres, i es fa una descàrrega d'adrenalina. A més a més de ser motiu de conversa jocosa durant una partida de botifarra al cafè.
Però si el tema és, en si, amè i agradable, no per això, no deixarem de passar l'oportunitat de llegir-ho sota un punt de vista més trascendent. En homenatge a totes les noies que porten el nom de Lurdes.

No deixa de ser divertit que aquesta batalla per la possessió de la veritat al voltant del misteri de Lurdes estigui sempre en mans d'homes, entre els quals m'incloc jo mateix per naturalesa. Suposo que com a reacció a la part femenina del mascle, en sentit figurat o manifestat. I establint paral.lelismes, entre el rector i l'escriptor del Pallars, tots dos homes lletrats i saberuts, de la ciència i de la vida. Això mateix va passar en el cas del miracle de l'aparició de la Mare de Déu.
El cas va ser que uns pobres pastorets, tan pobres que només parlaven l'occità gascó del comtat de Bigorra, van veure una senyora blanca unes quantes vegades. D'entre ells, va sobreviure la Bernadeta Subirós. I dic sobreviure, ja que les seves misèries no van acabar pas amb l'anunci de les aparicions. Resulta que tant els homes il.lustrats, tant els laïcs més il.lustrats, com els clergat més adoctrinat, es van malfiar i empaitar aquells nens per saber si deien o no "la veritat". Una veritat a la mida dels seus interessos, és clar. Aquesta era la veritat en minúscula. Ja que aquells que heu visitat Lurdes heu pogut contemplar les valls verdes enmig de les muntanyes del Pirineu, en uns paratges encisadors, dels quals Lurdes era la porta d'entrada. Allà al bell mig de la població, s'aixeca l'imponent castell dels senyors. I més enllà, a les afores la basílica. Però on trobareu la cova, és al seu costat, a la part de sota a la dreta mirant l'esglèsia. Allà en el silenci de la nit, i a la llum de les espelmes, encara es pot tenir uns segons de pau d'esperit.
Perquè tant els senyors, com els manaies del poder civil i eclesiàstic, no tenien gaire de pau d'esperit. Aquells nens que parlaven patois els deixaven en evidència. L'urc no podia admetre que ells no fossin capaços de veure la Verge.
I a finals del segle XIX, amb la puixança de l'imperi francès, encara menys. Crec que en aquell moment, el miracle va ser un avís sobre els perills que sotgen al poble, i les classes més desafavorides, davant de les lluites entre els poderosos. Pocs anys després, els alemanys de Bismarck van derrotar als francesos a la batalla de Sedan, i l'emperador Napoleó III va haver de marxar en la guerra franco-prussiana. Una humiliació històrica, vés per on s'ho van prendre!
En el fons del cor, per a totes les Lurdes resta sempre la gran veritat, amb majúscules, de que sempre existirà el misteri i la fe més enllà d'aquest món. Aquella Veritat que diu: "Que soy era Immaculada Concepciou!". I que ja ens va recomanar: "Aneu a beure a la font, i renteu-vos-hi"!

"Una vella resposta que t'haurà de servir"

"Una vella Resposta que t'haurà de servir"
Ara, rossí de lladres, poble meu Israel,
suportes que s'altivin servidors insolents,
quan els teus homes prínceps, envilits per la fam,
aprenen amb l'esquena les més subtils raons
de la força. Jo sento arribar molta nit
damunt la gran tristesa d'aquests rostres, i el cant
no s'endurà vells somnis de nobilíssim vol
en alta llibertat fins a palaus de llum.
Com heu gosat de sobte des de tan llot clamar
contra la sang que vessen només les vostres mans?
Sords a la veu que us cerca amb nom antic de fills,
esdeveniu per sempre ramat de mal pastor,
car, ja perduts els arbres, abandonant la llei,
us heu alçat morts ídols enfront del vostre Déu.
Salvador Espriu, 1954

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m`agradaria d`allunyar-me`n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure
desvetllada i feliç !
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l`ocell que deixa el niu,
així l`home que se`n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i l`antiga saviesa
d`aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.