El Mercadeig de la Memòria

Avui, dos de març, les efemèrides recorden que el 1943 es va promulgar a Espanya la "Ley de Rebelión Militar" per la qual els delictes polítics es jutjarien en consell de guerra. La seva aplicació durant la dictadura va portar molta gent a la mort. Precisament, el mateix dia del 1974 es va executar Salvador Puig Antich.
El record per les dates assenyalades és una característica ben aprofitada pels espanyols per recordar qui mana. Per exemple, el 26 de gener en que es va produir la batalla de Montjuïc que van perdre durant la guerra dels Segadors es va compensar amb l'entrada de les tropes espanyoles a Barcelona el 1939. El mateix dia va morir als carrers de Barcelona en Martí Marcó.
Alguns volen oblidar això, i volen passar full. Però com la "transición" no ha suposat una reconciliació i perdó per a tothom, les ferides encara estan obertes. I la manera de tancar-les no és mercadejant amb els records, els reconeixements o les compensacions monumentals. Ni per un bàndol ni per l'altre. Cal fer allò que ja han fet altres països: tribunals o comissions de la veritat. Perquè com diu la Bíblia, la veritat ens farà lliures.

Davant de les properes eleccions espanyoles, cal fer memòria per a tots nosaltres, aquells que som "fills del franquisme". Assumir això és bo per a tothom. Alguns encara no ho han fet, sigui de manera vergonyosa, o de manera xulesca. I allò de les dues Espanyes ja va bé per als espanyols, però per als catalans? .

Assumir la nostra vida, i els nostres fets ens permet encarar amb confiança el futur. Però hi ha maneres de fer que no admeten "componendas", hi ha fets que cal afrontar personalment, siguin bons o dolents. I això no vol dir donar les culpes als altres ni fer passar els botxins per víctimes, ni a l'inrevès tampoc. No vol dir que una persona sigui culpable, senzillament cal que el mal sigui verbalitzat, sigui dit i explicat, perquè no tornem a repetir els mateixos errors.

Doncs, la concessió del títol de Fill Predilecte a Joan Martí pel ple de l'Ajuntament de Sant Boi per part dels que van donar suport i dels que es van abstenir és un mal favor per a l'ex-alcalde franquista i de la transició. És un mal favor personal, ja que no li retornarà els greuges personals, ni és un favor polític ja que no farà les paus amb els que va agreujar. És més, no se li ha de donar la culpa a ell. Allò que denunciem és el fet que no es va a l'arrel del problema: què és la democràcia? Si no sabem quins límits té aquest concepte, quina línia no podem travessar sense desvirtuar aquesta idea, és un greu problema dels polítics que governen avui dia. Perquè aleshores tot val, tot és possible, tot es pot arranjar, tot és negociable?

Es pot negociar un vot a favor o una abstenció, es pot continuar governant en coalició amb els socis en contra? Es pot abstenir o votar a favor l'oposició? Es pot compensar això amb una escultura pública a la Rambla Rafael Casanova que homenatgi els represaliats de l'altre costat tal com ha tret a concurs l'Ajuntament de Sant Boi? Aquesta és una democràcia de pedres monumentals a qui portar rams de flors?

L'Agonia Democràtica

Aquestes eleccions espanyoles del mes de març tanquen un cicle de conteses electorals. També diria que tanquen el cicle democràtic de trenta anys de transició política a l'estat. I fins i tot, diria que és el començament del final de la segona restauració borbònica, com alguns preclars historiadors l'han batejat. Aquest tancament hom voldria que fos pacífic, però els signes contradiuen les esperances.

Els signes que veiem avui dia són destacats: una crisi econòmica que s'afegeix a una crisi social i política. I en aquest sentit, l'estat espanyol sembla que entrarà de ple en la mateixa dinàmica mundial, o global si així es vol dir. Amb un element a tenir en compte, la península ibèrica és un punt de frontera. Com que la crisi econòmica està començant a veure's amb força, ara parlaré de la crisi social i política.
Un exemple serien els plens dels ajuntaments. Una sessió plenària un cop al mes, on poden anar tots els ciutadans. Com passava feia trenta anys. Ara no, si un s'acosta al ple, trobarà normalment que el nombre de regidors i funcionaris públics sobrepassa amb escreix el dels ciutadans lliures. Això pot significar dues coses: que la democràcia ja no necessita defensors, o que ja no queden ciutadans.
I em refereixo a aquells ciutadans que lluitaven per tot arreu, fos on fos, al carrer, a les associacions, a la feina, als partits polítics, etc... D'aquestos "ciutadans", als quals alguns partits blasfemen agafant el seu nom, ja no en queden gaires de vius. I els que estan morts, reben homenatges per la feina feta, quan ja no poden molestar. Altres "ciutadans" es refugien en el món virtual, però sense un arrelament a la realitat diària, queda tot en un món il.lusori. Amb ordinador, cotxes, futbol, etc... que cal pagar amb una hipoteca. Ja veurem doncs, com els "mals usos" s'estenen per la nostra societat, en una recordança dels finals d'aquella "edat mitjana". Tot i que recorda més al final de l'Imperi Romà, quan els senadors poderosos estenien l'esclavatge i la burocràcia per tot el món conegut.
De moment, caldrà estar atents als "signes dels temps" i escoltar els gemecs d'aquesta agonia "democràtica".

Apunts Catosfèrics sobre l'òrbita de Granollers

Aquest dissabte vaig poder assistir a les Primeres Jornades de la Catosfera celebrades a Granollers. Juntament amb els companys de Xarxa Santboiana, Ferran Cobo i Josep Mª Comas, vam escoltar i vam parlar una estona entre tots els blocaires que estàvem allà. Per això, vaig fer uns quants apunts catosfèrics, uns entre molts que sortiran a la web aquestos dies, segur!. El primer d'ells és per felicitar als organitzadors de la trobada: per ser la primera, va anar força bé. I alguna observació més que faré.
El Centre Tecnològic de Granollers va ser la seu, i va complir prou bé el seu paper. Una mena de centre cívic dedicat a tota mena de Tic: empreses, xarxa telecentre, etc... que es va fer petit per a la gran quantitat de gent que va venir. Com que ara els blocs estan en plena ebullició, la temperatura humana i de la calefacció va fer que tots estiguèssim com el cafè torrefacte. Les xerrades van ser de temàtiques interessants, però no puc deixar de recalcar la dedicada a les xarxes de blocs, amb una bona participació dels blocaires presents, i dels companys assistents. Tot i que no ens coneixíem, la complicitat de la gent va permetre debats interessants. També estic orgullós de Xarxa Santboiana, que amb l'exposició del Josep Mª Comas i les intervencions del Ferran Cobo, i comparant els objectius assolits, podem destacar que estem a l'avantguarda de Catalunya en directoris de blocs territorials, colze a colze amb Blocs de Terrassa i l'Ebresfera, i amb un cap d'avantatge.
Els tallers del dissabte van ser entretinguts, a més d'interessants, i un bon complement als debats. Tot i així, crec que faltaven activitats adreçades a que els blocaires es coneguessin personalment. Mancava un espai de relació més intens, ja que aquest era l'objectiu principal per a aplegar-nos a Granollers. En fi, un balanç satisfactori, i amb ganes de fer servir les potencialitats dels blocs per anar endavant en la Web 2.0, és a dir, aprofitar el mitjà d'internet per oferir nous espais de relació social, tal com van arrancar a finals dels anys noranta, i es van posar de manifest en el Congrés Mundial de Xarxes Comunitàries celebrades l'any 2000 a Barcelona.

Poder: Autoritat i Potestat

Quan els romans, que ja en sabien molt, van viure com una república, ja tenien molt clar els conceptes d'autoritat i potestat. Ambdos formen part del concepte general que els engloba: el poder. D'això ja en parlaven a les Institucions de Gai, un text jurídic fonamental del dret romà. I malgrat que Roma va esdevenir un imperi, mai van deixar de ser una república. Podeu comparar-los amb els actuals Estats Units d'Amèrica, una república esdevinguda imperi. I que malgrat les seves crisis, la seva fase expansiva encara durarà molt anys. I és que els nordamericans són un poble jove, com tota Amèrica.

Una altra característica del poder és el fet que pot ser gran o petit, però no deixa de ser poder. Catalunya té poder, i potser és petit comparat amb altres pobles, com la mateixa Rússia o França. En aquest cas és un poder relatiu ja que es veu des de la perspectiva de la seva grandària, o mida. Però encara hi ha una característica del poder: per existir ha d'haver una part d'autoritat i una part de potestat. Si falta alguna d'elles, el poder es destrueix ell mateix. Suposem que tenim tota la raó del món, com diem els catalans, però no fem res per actuar. Aleshores veurem que tota la nostra autoritat (raó) no troba cap sortida real (potestat) a la vida nostra. Un altre exemple a la inversa, el tenim quan tenim un govern despòtic, el qual acapara tota la potestat, té tots els mitjans i recursos, però el seu fonament és arbitrari i fals, és a dir, no té cap autoritat on fonamentar la seva força, i per tant, es deslegitima en les seves actuacions.
Per això, els savis que coneixen el perill del poder absolut en mans dels homes, van fer que estigués fragmentat. En el món medieval van dividir les autoritats: noblesa, esglèsia i poble; i en el món modern, van dividir les tres potestats: legislatiu, executiu i judicial. En el moment que qualsevol home o govern aconsegueix tenir tot això sota el seu domini, la societat està en greu perill. Un perill per al seu conjunt, i per als ciutadans que la conformen. I en l'època que ens toca viure, això s'està posant de relleu cada dia més. Davant del poder absolut, els homes només poden posar als seus peus el camí de les revolucions.