Els Camins dels Catalans

En el nostre periple pel desert, responent a la crida que ens van fer, ens trobarem dificultats i contrarietats. Cal acceptar-les com una cosa bona que ens farà créixer com a persones. Som febles, però encara que sigui d'esma, cal continuar endavant. Potser cal descansar de tant en tant, i repensar les coses.

Quan vam sortir d'Egipte, no ho feiem pas per les privacions que teníem només. Malgrat la duresa de les condicions, encara teníem pa i menjar, i anàvem fent la viu-viu. Però enmig del desert ja costa més trobar aliment. Per què vam sortir? Com Sant Tomàs, havíem de posar a prova els fets i les paraules. Però la prova era tant des de fora com des de dins: com a catalans, per la nostra naturalesa rebuda i donada, no podíem deixar de tenir fe encara que fos minsa com un ble. "Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol" deia la lletra. I perquè som, hem de viure, i viure amb la mirada posada endavant.
Calia deixar enrera el món d'Egipte, i sortir altra vegada al camí de la Història. Si Déu, digueu-li com vulgueu o no, ens va fer així, seria per algun motiu. I per complir aquesta promesa hem de tirar endavant, malgrat tots els entrebancs i les febleses.

Miratges en el Desert

En el camí ens trobem diferents cruïlles, i cal escollir quin és el bo. De vegades ens podem equivocar, i aleshores cal retornar al punt de sortida en el qual ens vam desviar. Per això cal veure quines coses ens han portat per un lloc diferent, i quina lliçó podem treure de tot plegat. Aquestes són algunes de les més destacades que he trobat.

La primera, és la confusió de les coses, no només per les paraules que ens diuen, sinó també pels desitjos que surten de nosaltres mateixos. Per exemple, Catalunya no ha tingut mai rei, sempre va ser comte de Barcelona, i aleshores, els monàrquics pateixen complex d'nferioritat perquè ells creuen que el rei és la màxima autoritat en la seva jerarquia. Però en el món català, no hem de tenir cap complex d'inferioritat. Ja que com a Principat de Catalunya, la màxima autoritat era Jesucrist. I per tant, el comte, com el president dels Estats Units, era l'oficial major. Amb això vull dir, que feia una feina, i per tant, la seva actuació estava sotmesa a limitacions com qualsevol altre. Per això, el comte no podia fer res sense el dret que li atorgaven els catalans. En les nostres Constitucions, les Corts feien "donació" al comte dels diners que s'havien pactat. D'aquesta premisa, se'n poden relligar altres per evitar el miratge de la reialesa.

El Miratge de l'Estat-Nació

Avui dia, els entesos en les questions polítiques parlen d'estat-nació. És un concepte dual, per aclarir des del seu punt de vista que només una nació pot tenir estat. Però això tampoc no és veritat. La nació per definició ja comporta un estat, però l'estat és allò que anomenen administració. Agafem l'instrument per la seva representació institucional. I els ciutadans són sujectes de l'estat, que és l'objecte.

Els romans ja parlaven en les "Institucions" de Gai de que el poder es fonamenta en la potestat i l'autoritat. I més enllà deia que s'exercia amb el domini i l'imperi. El domini és el control de les coses, i l'imperi el control de les persones. L'estat es fonamenta en el control del territori dintre de les seves fronteres, i es una questió territorial. Però l'imperi s'adreça al control de la gent, i és un concepte personal.
Tant dret té una nació a tenir un estat, com un poble. És a dir, en el sentit de dotar-se d'un òrgan d'administració propi. Que pot ser de naturalesa diferent. Com a exemple de poble que és un estat, podem posar els Estats Units d'Amèrica, que es defineixen ells mateixos com a "poble americà", i no per això deixen de tenir un "estat".

Canvi de Paradigmes sobre la Masculinitat i Feminitat-I

Aquestos darrers mesos han arribat a les meves mans uns quants llibres molt interessants. Excepte un, la resta parlaven sobre la dona, o les protagonistes eren femenines. Com que sóc un home, així m'ha estat donat per la natura, he pogut prendre consciència de determinats punts de vista diferents dels meus. I no perquè no visqui aquesta diferència sinó perquè algunes coses han estat posades en evidència, i sobre la taula. I algunes valen la pena, i altres no.

Vaig començar amb la Maria Mercè Marçal, tal com ja he publicat no fa pas gaire en aquest bloc. Però de fet, la primera presa de consciència va ser fa molts anys a l'institut, quan a literatura catalana vam fer un treball sobre Salvador Espriu, i un altre sobre Mercè Rodoreda. El primer era "Narracions" de l'Espriu, amb el qual hi vaig conectar. El segon era "La Plaça del Diamant", amb la qual no m'hi vaig sentir gens atret. No perquè m'agradès o no, senzillament no "m'hi veia dins".
Com deia, amb la poesia de Maria Mercè Marçal, reprenc el fil del debat de la dona des del meu punt de vista. Aquest debat m'ha portat a llegir un llibre com "La bruixa de Portobello" de Paulo Coelho, on una dona és la protagonista de l'escriptor brasiler, com en altres llibres seus com "El dimoni i la senyoreta Pym", "Onze minuts". En aquestos casos la perspectiva és masculina, però no deixa de capbussar-se en el món femení.
Un llibre més diferent és "Les tres mares. Les Arrels Matriarcals dels Pobles Catalans" d'Esther Borrell, de Pagès Editors. Un llibre feminista escrit per una dona. He de confessar que té un valor important, però n'esperava més. L'autora fa una relació de les petjades religioses que ella vincula a la feminitat. La tesi que defensa sobre la preponderància de les arrels matriarcals en el poble català sembla que vol descobrir la sopa d'all. La comparança amb altres pobles de la península ibèrica es queda curta. A més a més, el seguit de fenòmens explicats sense gaire ordre, atabala una mica. Un discurs pot ser linial o circular, però hauria de tenir un cert ordre. I també una mica de criteri. L'esperit naïf es vol recolzar en un munt de dades, sense discriminar el temps o l'època. Aquesta visió militant és molt respectable, però amb la voluntat de canviar un paradigma, no n'hi ha prou. Cal llegir una mica de mitologia, esbrinar que Mircea Eliade no és George Duby, i veure com moltes coses cal contextualitzar-les, per omplir-les de significat.
Tot i així, conté elements valuosos i aportacions interessants, com la de les "tres mares". I hi estic d'acord que molts elements han quedat amagats per certs interessos. Però l'autora també caldria que tinguès en compte les possibles manipulacions i estafes històriques, com pot haver passat amb la troballa de la famosa "Dama d'Elx".