La setmana passada vaig anar a buscar el diari El Punt, com cada dia, al
quiosc de la Riera Basté. Però aquell dijous estava tancat. Al davant
es trobava el cunyat de l'Alfonso explicant als clients habituals que la
seva filla havia mort. Només tenia 38 anys. Li deien Paqui, i havia
deixat dos nens petits. No la coneixia personalment, potser de vista,
però sempre et sap greu per la repercussió en les persones que tractes.
En aquest cas, el "meu quiosquer". En aquestos casos, les paraules
sempre es queden curtes.
Aleshores vaig marxar cap a una jornada
sobre empreses d'inserció laboral que es feia a la biblioteca de la
Muntanyeta. Una d'aquestes empreses que es diu Txoko havia de servir la
pausa del cafè i l'aperitiu del migdia. A la pausa que van muntar
puntualment, només es trobava una noia. I la seva expressió era una mica
seriosa. De vegades, no hi donem gaire importància, perquè pensem que
són impressions pròpies sense gaire trascendència. Però aquest no va ser
el cas.
L'aperitiu del migdia es va suspendre, i extranyat vaig
preguntar als responsables de l'acte perquè havien canviat el programa.
Va resultar que la cap d'aquest equip, qui dirigia aquestos treballadors
amb problemes d'inserció laboral, havia mort el dia abans. El seu nom
era Paqui. No calia ser gaire espavilat per lligar caps. En unes hores
vaig conèixer més d'aquella persona que durant tots els anys que he
estat vivint a Sant Boi. Per a l'Alfonso era la seva filla, i per als
altres era la seva mare. En el seu record i de tots aquells que la van
conèixer i estimar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada