LA FORMACIÓ DE LES LLENGÜES ROMANCES

Hom diu que la formació de les llengües romances neixen a partir del llatí, i per tant, es diu que són un llatí corromput o vulgar. Si és un llatí vulgar, això implica que existeix un llatí no vulgar, és a dir, elitista, o dels poderosos. Aquestos fan servir un llatí estandard com a llengua franca per tota l'Europa Occidental. És la llengua de l'administració i de l'Església Catòlica. I la fan servir com a llengua heretada de l'Imperi Romà, sota l'empara de l'Església, en el sentit de Cristiandat Universal. Però aquestos apriorismes tenen algunes objeccions de base. Els estudiosos diuen que el llatí forma part de l'Imperi Romà, per una banda exposen que l'Imperi ja no existeix, però per l'altra el reivindiquen? A més, l'Imperi Romà també té com a llengua oficial el grec. I els textos religiosos del Cristianisme es tradueixen del grec al llatí. 

Una altra pregunta que ens podem fer és per què el llatí vulgar o romanç no es pot entendre amb el llatí estàndard? Si és un llatí corromput, voldria dir que tots els ciutadans de l'Imperi coneixien i parlaven el llatí sense cap problema, però per què després dels segles ja no és així? Podem suposar que la influència dels pobles germànics i dels seus parlars afectarien a les províncies romanes en diferents graus. I això va passar certament, el superestrat germànic va impactar en el llatí. Però si observem detingudament, veurem que el patró tampoc no se segueix uniformement. Com que els Goths van dominar les províncies d'Hispània, per què no van aconseguir que el llatí vulgar tingués una deriva uniforme per totes les contrades? 

De fet, els estudiosos que han fet recerca històrica ja se n'adonen que dintre de l'Imperi hi ha pobles amb llengües diferents, existeix un multilingüisme viu per totes les ciutats romanes. El llatí es fa servir per mantenir una comunicació intersocial. Perquè el pobles i la gent parlen llengües força diferents entre ells mateixos, i la barreja pot oferir manlleus de paraules, però no altera una base comuna. I aquesta base comuna ens la donaria el llatí? Un llatí que es manté gairebé inalterable durant segles? Com és que el romanç s'estén per tot arreu amb formes diferents però intercomprensibles, més properes entre elles que amb el mateix llatí estàndard? 

Pot ser que la base comuna no neix d'un llatí imposat des de dalt, sinó perquè existeixen llengües anteriors al llatí que conformen uns fonaments estructurals de les llengües romances. I quines llengües es parlaven a l'Europa Occidental abans del llatí? Aquests són les llengües cèltiques que abasten tota l'Europa Occidental. La toponímia ens confirma tot el seu abast, de punta a punta. Una pista ens la dóna Juli Cèsar amb la Guerra de les Gàl.lies, on trobem les relacions dels diferents pobles celtes, llatins i germànics, les seves aliances internes i externes. 

Com diu la doctora Carmen Jimenez molt encertadament, allò que parlem avui dia no prové del llatí. Anant més enllà, ens adonem que aquesta base comuna ens la donen les llengües celtes, que malgrat gairebé desaparèixer, ens aporten els significats i les estructures que s'hibridaran amb el llatí, i posteriorment amb el germànic. Les llengües celtes de la branca britònica pel que fa al cas català. Més que parlar de llatí degenerat, el nostre romanç és una llengua criolla, transformada i creadora. Per això existeix una continuïtat entre tot el bloc romanç: des del gallec, l'asturllionés, el navarro-aragonès, fins al retroromanx, passant per l'occità i el català. 

Tot és romanç amb diferents denominacions, depenent del territori on es parla, tot i així són dialectes comprensibles entre uns i altres. Per això els catalans poden entendre els Juraments d'Estrasburg del segle IX, fet en època de Carlemany, perquè està en llatí, en germànic, i en romanç. Un romanç occità, que no és pas un francès antic. No existeix el francès antic, ni el castellà, ni l'italià fins que a partir del segle XIII es consoliden les monarquies hereditàries. Els nous poders triomfants amb el Renaixement vindran acompanyats de noves llengües que volen separar-se del món medieval. Ja ho diu el nostre Antoni de Nebrixa, que la llengua és companya de l'imperi.