Això ens passa perquè les interferències del castellà són tant grans que ja no sabem si la llengua catalana pot fluir amb naturalitat o no. Fins i tot, ens han inculcat la mentalitat de que parlem un dialecte del castellà, quan precisament el castellà neix com un dialecte del català, sobretot de la variant occidental. Ho podem veure amb detall en el conegut refrany "A quien buen árbol se arrima, buena sombra lo cobija". Si fem la consulta al llibre de l'Anna Pares Puntas "Tots els Refranys Catalans" editat per Edicions 62, o ho mirem pel bloc d'internet del Refranyer Català-Castellà del Víctor Pàmies, a la paraula "ombra" apareixen dos o tres en català equivalents al de castellà.
Podem veure que el castellà és una traducció de l'original català. Així doncs, direm sense cap por d'errar el camí "Qui a bon arbre s'arrima, bona ombra l'abriga". Poden haver variacions en aquesta dita, però són plenament correctes i naturals. Recordem a tothom que el concepte de barbarisme hom l'aplica per excés o per defecte.
Si qualsevol filòleg purista s'empipa, m'acolliré a sagrat. Com explica molt bé el Joan de Déu Domènech al seu llibre, a més de bèsties, també les persones podien acollir-se a la protecció de l'església. Només arrimar-se a la porta, fins i tot, agafant-se al picaporta, era suficient perquè " Valga'm lo sagrat" funcionés. La sagrera al voltant ja era efectiva. En el nostre cas, em posaré a recer de Mossèn Antoni Alcover. Cal aprendre la llengua, però també ens cal dominar el nostre dret. En aquest cas el dret d'asil, o els conceptes d'immunitat i d'impunitat. De tot això ens és un bon exemple el cas del Julian Assange.