LA DESTRUCCIÓ DE LA HISTÒRIA

Ja ho diu Jesús a l'Evangeli de Mateu, 10,28-31:"cuideu-vos més dels que maten l'esperit que no pas dels que maten el cos".  Perquè realment el gran mal s'escampa enmig de mentides per dominar la gent i fer-los esclaus. A l'Antiguitat la vida i la mort eren viscuts com a part de la natura. Així es demostrava la força del triomfador, quan la conquesta era acceptada pel vençut. No hi havia la perversió de justificar-la per aconseguir una submissió personal. Els pobles indígenes sempre ho han tingut present. També ens ho comentava Vico a l'etapa heroica. 

Podem llegir el text de Tàcit sobre "La vida de Juli Agrícola" editat per Adesiara amb traducció del Xavier Patiño. Allà ens explica la vida del cònsol romà que va conquerir Britànnia. Tàcit no busca justificacions morals. És més, dona veu a un costat i a l'altre. Hom parla aleshores de dret natural com a font de coneixement. 

Però l'evolució de la humanitat ha perfeccionat el domini sobre els vençuts. No només els fan esclaus, sinó que a més els fan creure en la seva llibertat. L'exemple de la Inquisició espanyola és clar, i encara es fa més evident en la novel.la de George Orwell "1984". Quins són els patrons que es repeteixen en procés de justificació de la nova legitimitat, on la veritat queda anorreada? 

Tal com passa quan es comet un crim, els culpables primer intenten negar l'evidència del delicte. És la fase de negació. Després esborren qualsevol senyal o empremta. Seria la fase d'amagar les proves. La tercera fase serà construir un nou relat. Cal falsificar les proves i substituir-les per unes falses. La intenció és crear un nou imaginari per modificar les creences de les persones, establir nous apriorismes. Doncs així es desvia l'atenció dels testimonis. Caldria anomenar aquesta com la construcció del Laberint d'Ariadna. 

El proper pas es difamar la víctima, fer-la culpable del delicte. I per mantenir l'engany, anar repetint el mateix discurs. És la part de reforç, i record, per justificar el nou ordre social, i legitimar la violència de l'estat. Tot això està tan ben explicat en Orwell, que em meravella la seguretat amb que encara alguns pontifiquen des de la seva trona oficial. Un altre exemple conegut és de Josephine Tey i la seva novel.la "La Filla del Temps". 

Tot aquest procés forma part de la vida dels pobles, i de les persones. No vull dir que tothom sigui innocent, vull dir que tothom ho ha fet en algun moment. Però si volem avançar en la recerca de la veritat, i assolir la llibertat, hem de ser conscients del nostre esclavatge i sortir de la caverna.   

HISTÒRIES OFICIALS I MISTERIS

La història oficial diu que les illes Canàries van ser conquerides pels castellans al segle XV. Tots els relats que en parlen ho expliquen així. Si algú gosa contradir aquesta versió, se li demanen proves, i que aporti documentació original. Certament és el fonament de la recerca històrica. Però aquestos historiadors no tenen cap documentació original d'aquell segle! Tot són escrits posteriors, papers amuntegats sense cap ordre ni raó. Com és possible això? Un fet històric tan important, i no en queda ni les cendres. I menys en el cas del Regne de Castella. On tot és tan confús i forassenyat que no es pot treure l'entrellat. 

Aleshores resulta que els investigadors han d'anar a buscar els documents fora de Castella. Van sortint documents esparsos que testimonien precisament una conquesta per part dels catalans. Del Regne d'Aragó, del de València, del Principat... Començant per l'Atlas de Cresques, passant per l'organització jurídica depenent dels comtes catalans, i d'altres senyals més. El llibre de Carles Camp editat l'any 2024 ho va sistematitzant tot. Després d'analitzar la documentació oficial i veure que és un laberint d'Ariadna. Aleshores és quan veiem amb claredat, quan les coses cauen pel seu propi pes. 

La llei de la gravetat es pot aplicar a la física, però també a la Història. No cal ser Newton per adonar-se de les mentides interessades que justifiquen l'Imperi Espanyol. Tampoc cal tenir un títol acadèmic per observar els fenòmens històrics amb dedicació i seny. Per això, us poso l'exemple real de l'escriptora escocesa Elizabeth MacKintosh, que signava amb el pseudònim de Josephine Tey. Una reconeguda autora de novel.les policíaques i de misteri. La seva curiositat i gran intel.ligència feien que els seus guions estiguessin molt ben tramats. Era molt reivindicativa davant les opinions acceptades socialment. Per això, va anar més enllà. 

Va escriure la seva obra magistral: "La Filla del Temps", "The Daughter of Time". En ella el seu detectiu favorit, l'Alan Grant es troba a l'hospital recuperant-se d'una ferida. Us enrecordeu d'aquella gran sèrie "El Detectiu Cantant"? I com està avorrit, un amic li porta un llibre de retrats històrics. Un d'ells correspon a Ricard III, i el detectiu se n'adona que la pintura no coincideix amb la maledicció que recau sobre l'últim dels Plantagenet. 

Aleshores Tey fa que el seu detectiu plantegi la història com un cas a resoldre. Fa servir els mateixos mètodes que aplica la policia davant d'un crim, per respondre a les preguntes bàsiques: qui se'n beneficiava, qui tenia més raons per cometre el crim, qui podia executar-lo, comprovar els temps, quan es va escampar la mala fama sobre Ricard III? Ricard va ser acusat de matar els seus nebots que van desaparèixer a la Torre de Londres. Un crim que va carregar des d'aleshores. Però Tey va respondre aquestos misteris cercant el veritable culpable: Enric VII. El fundador de la dinastia dels Tudor responia a totes aquestos interrogants del segle XV. No cal dir que l'obra teatral de Shakespeare, que feia Ricard malvat i geperut, va ser escrita durant el regnat d'Elizabeth I, neta d'Enric. Els historiadors oficials van aixecar les orelles. Tot allò anava en contra de lo que ells ensenyaven a les seves càtedres. Una escriptora els deixava literalment amb el cul enlaire. 

"La Filla del Temps" va ser el fenomen literari del 1951. Malauradament, Josephine Tey va morir un any més tard. Qui sap què? Però les associacions d'aficionats històrics van persistir. Després de 60 anys es van trobar les evidències: el cos de Ricard III a Leicester, sota el terra d'un aparcament. Tenia escoliosi, però no era geperut. No va fugir, va morir lluitant a la batalla. Adès les seves restes mortals es van portar a la catedral de Leicester.  

Com sabia l'escriptora, el temps li donaria la raó. Ella va passar la mà per la cara a tots els acadèmics. Aquells que van escampar boires i misteris al servei d'interessos aliens a la mateixa història. Malgrat ells, els amadors de la Història real, amb totes les coses bones i dolentes que conté, ens anirem obrint pas.