dimarts, 13 de febrer del 2018

ELS LLEONS DE BRABANT


Aquestos dies de febrer estem rebent un bon temporal de pluja i neu que s'ha escampat pel nostre país assedegat. Malgrat que hi ha hagut força complicacions, també ha permès viure aventures personals. Entre elles, la de l'autocar flamenc atrapat per la neu a la collada de Toses. Tots els estudiants que hi viatjaven estan ben aixoplugats a l'hotel. Per aquelles coincidències, el nostre president Puigdemont es troba arrecerat en un altre hotel de Brusel.les, i com no podia ser més simbòlic, a l'Hotel President. Mentres es debat com i de quina manera es pot fer una investidura, jo demanaria que se'l vestís amb una gramalla com pertoca.

Potser el fred que fa, i que ens anirà tant bé, és semblant al que feia pels volts de la Puríssima a Flandes. Segurament és la torna d'aleshores. Tanmateix, vam poder gaudir de l'escalf que vam trobar a Lovaina, la capital del comtat de Brabant. En flamenc es diu, Leuven, i vol dir Lió, és dir, Lleó amb la traducció. I com que parlem de traduccions, vam tenir l'oportunitat de trobar-nos amb l'exposició commemorativa del Col.legi Trilingüe d'Erasme de Rotterdam a la Biblioteca de la Universitat. Es titulava el "Somni d'Erasme". El col.legi es va fundar l'any 1517, feia ja cinc cents anys, gràcies a l'herència benefactora de Hyeronimus van Busleyden, Jeroni de vés a saber qui i d'on era... 

De fet, el col.legi estava vinculat a la universitat de la ciutat, però seguia uns estudis propis. La seva existència va ser fructífera, però no gaire plàcida. El seu objectiu principal era la coneixença dels textos sagrats en els idiomes originals, i per això, saber-ne bé l'hebreu, el grec i el llatí. Calia aprendre-les bé per poder recuperar el sentit original de les escriptures, que la jerarquia eclesiàstica s'havia reservat per a ells. Erasme volia desenvolupar un projecte cultural que reformés el cristianisme des de dins. Era un puritanisme cultural que retornés la fe als seus principis bàsics. El puritanisme de Luter va ser més polític i social, perquè va voler fer una separació de poders entre l'església i l'estat. D'aquesta manera es retornava a l'església com a comunitat de creients. La Contrareforma precisament mantindrà la Inquisició, instrument de l'estat per a controlar la religió. Erasme no va voler donar la raó ni als uns ni als altres, defensant la seva llibertat. Els Països Baixos eren un punt clau d'aquella època, i per això, allà es va produir una línia de la fractura d'Europa Occidental, entre catòlics i protestants. Bé, el cas és que Flandes va restar catòlica i Holanda protestant.

L'exposició estava força ben feta, se centrava en el "collegium", i mostrava els llibres impecables que es van imprimir aleshores, tant els de text com els quaderns dels estudiants. Emocionava contemplar aquelles edicions, tal com ho fem avui dia a les nostres facultats, pensant en els professors i en els companys d'estudis que hem tingut. Aleshores cada alumne s'identificava amb l'escut de la seva casa. Cal que ens fixem en la ciutat de Lovaina, com capital del comtat de Brabant. Al seu escut llueix amb orgull un lleó, és clar. I vés per on, ben aprop trobem també l'escut de les quatre barres, que porten els prínceps de Merode. Aquesta feliç coincidència fa que els estudiosos burxin per les genealogies fins a trobar els seus orígens catalans. Fins i tot, diria que el nom de Merode derivaria d'ArmenRodes, la vall on es troba el monestir de Sant Pere de Rodes.

En tot cas, vull subratllar que Erasme personifica un moviment cultural de renovació que comptava amb el suport de gent destacada. Per exemple, aquestos dies podem gaudir de l'exposició al voltant d'En Miquel Mai, barceloní de nissaga pallaressa, que va ser doctor en drets, i un membre destacat de la Cancelleria Imperial de Carles V. La seva biblioteca incloïa nombrosos llibres erasmistes. Per desgràcia, la Inquisició i el paper de Felip II, nefast per als interessos catalans, van expulsar aquell alè reformador fora del seu imperi.

dissabte, 3 de febrer del 2018

LA SAVIESA DELS ASES

Avui no parlarem de la cançó "Ya se murió el burro...", ni del seu extraordinari contrapunt,  la poesia de "Platero y Yo" de Juan Ramon Jiménez. Avui deixem terres estrangeres per tornar a parlar de nosaltres i dels nostres rucs, i encara dintre d'aquesta família, del més petit de tots, l'ase. Podem fer-nos amb la mula, o el matxo, però encara ens queda l'ase. Aquest mes de febrer del 2018 destaca precisament per als catalans, per assemblar-nos més a Llàtzers qualsevols,  a ser més aviat l'ase dels cops. Aquestos ens arriben de fora, per qualsevol motiu, i ens arriben de dins per les guitzes que ens fan els nostres mateixos veïns, i fins i tot, la nostra mateixa gent...

Deixarem de banda els valors com la paciència que s'associen a aquestos animals quadrúpedes, esmentats per un periodista d'anomenada actualitat. Una paciència que té el seu recorregut en el temps. Però si el temps del proper futur se'ns farà molt distant, miraré d'anar cap al passat per poder extreure algunes lliçons que ens serveixin per al camí.

El mes de gener vaig acabar de llegir el llibre "L'Ase d'Or" de l'autor clàssic Apuleu. És un llibre editat pel Club Internacional del Libro, escrit en versió castellana per un tal Diego Lòpez de Cotegana, al segle XVI. Tot i que el text està en castellà, les catalanades abunden per tot arreu, i és molt fàcil de veure que l'original estava escrit en català, tal com ens han obert els ulls de la censura espanyola els historiadors catalans que estan refent tot de dalt a baix. El fons clàssic ens parla de les aventures i desventures d'una persona que per causa de la màgia és metamorfosat en un ase, i de totes les coses que li esdevenen fins que pot tornar a recuperar la condició humana. El paisatge i la ambientació són grecs, però entenent això com que parlen de l'Imperi Romà a la seva part oriental, i que els estudiosos situen als segles II i III de la nostra era. En tot cas, allà trobarem les diferents llegendes mitològiques, incloent el mite de Psique i Cupido, entre d'altres... Al final, quan el personatge recupera la seva humanitat, abandona el camí del món, ple de vanitats, per consagrar-se al temple d'Isis i Osiris... El fet que el protagonista s'anomeni Luci ens fa adonar de la coincidència atzarosa, o no ho és pas?, amb els coneguts avantpassats, com el patrici romà de Barcelona, Luci Minici Natali. O el militar isonenc, Luci Emili Patern.

Abans d'aquest llibre trobat, vaig poder gaudir de l'excel.lent reedició en català feta per l'editorial Barcino del llibre d'Anselm Turmeda: "La Disputa de l'Ase". Si a l'Ase d'Or ens trobem les aventures d'un personatge, amb Turmeda ens aboquem al combat filosòfic entre el mateix autor i un ase per determinar si l'home és superior o no a la resta d'animals. L'ambient és plenament medieval: davant de la cort d'animals, es produeix aquest debat dialèctic, com si fos un torneig. Hi arribem pel camí dels somnis en que cau l'autor, i serveix d'excusa a Turmeda per posar l'home davant del mirall. A cada argument de l'escriptor, l'ase contraataca amb més fortuna i enteniment, que si fos un combat ajustat, l'home ja estaria arrossegat per terra i descavalcat a cada trompada. Només pot guanyar al final de tot fent servir un argument religiós, l'exemple de l'encarnació de Déu com a Jesús. Entremig, s'hi narren moltes faules i aventures, com la conquesta de la ciutat italiana de Pertusa. Tot amanit amb un to burleta i desenfadat que domina per sobre de les històries més tràgiques, a l'inrevés del que passa amb "L'Ase d'Or".

Aquestos dos llibres formen part de la tradició fabulística catalana, on seguint el corrent del "Llibre de les Bèsties" de Ramon Llull, que veu d'altres fonts més antigues, podem trobar un retrat humà i personal de les grandeses i misèries de la nostra vida terrenal. Certament, en bell català, els ases "coneixents" tenen més enteniment que la majoria de la gent. Si del ruc català n'hem fet un tòtem, de l'ase encara podem posar-lo en l'esgraó més alt. Dels valors com la paciència i la humilitat que personifica en podem treure una lliçó de vida, i encara més, saber que de tot hom se'n surt.