Crida a la Lectura Pública dels Drets i Constitucions de Catalunya

Aquest diumenge, 24 de gener, amb Sant Francesc de Sales com a sant, he escoltat la lectura que s'ha fet a missa de l'Antic Testament. Es tracta d'un text del llibre de Nehemies (Ne 8,1-4a.5-6.8-10), el qual parla de la tornada del poble jueu de l'exili gràcies a la generositat de l'emperador persa, Artaxerxes, que ho permet per la intercessió de Déu. Però la tristesa s'ensenyoria davant d'un país desolat, i així estava també l'esperit del poble jueu. Per això, els governants i els religiosos exhorten a la festa i l'alegria perquè tinguin fe, i recordin allò que està escrit en les escriptures, cosa que molts d'ells ja no ho havien pogut escoltar i sentir des de feia molt temps. Aquesta lectura reflecteix clarament la necessitat de la lectura de la Bíblia, i la seva reflexió. I com és de necessari per tenir fe i confiança en el futur.

Però també com a catalans, ens recorda la gran necessitat de que tothom escolti, llegeixi i reflexioni al voltant dels Drets i Constitucions de Catalunya. Malgrat que semblin caducats, cal que recordem el seu esperit, i la lluita per la llibertat. Per això, proposo que es faci l'edició en català modern de les Constitucions, tant en tapa dura com tova, si cal de butxaca, i que es llegeixin en privat i en assemblea, i que cadascú pugui reflexionar-hi. Perquè tohom pugui entendre i pugui comparar amb allò que tenim, i allò que voldríem tenir com a persones lliures.

Violències als Carrers i les Carreteres

Aquestes primeres setmanes del 2010 es fan públics els balanços oficials de l'any anterior sobre l'accidentalitat a les carreteres i carrers del nostre país. En aquest cas correspon a la Generalitat i als municipis respectius. Després venen les primeres valoracions i reaccions de les institucions i associacions que treballen en el camp de la mobilitat. Tothom defensa uns determinats interessos, però de vegades, aquesta defensa és molt parcial i negativa per al conjunt de la societat catalana. Quan el Servei Català de Trànsit presenta els seus informes tècnics, sobre el nombre de morts i ferits a les carreteres el 2009, podem constatar fredament que ha baixat el nombre de morts, i com diuen, encara hi ha molta feina a fer. Però cal veure què està passant als carrers de les nostres ciutats, per exemple, a la ciutat de Barcelona. Allà veiem que per contra, ha augmentat el nombre de víctimes. Això semblaria estrany, però no, si veiem què està passant avui dia a Catalunya, i més si pensem en el poder dels "lobbies".

Podem pensar que les estadístiques es poden veure de diferents punts de vista, però amb els morts és molt difícil jugar. Si cal felicitar al Servei Català per com exposen les dades de les carreteres, caldria demanar-los que fessin un balanç de tot Catalunya, incloent les dades dels sinistres als ajuntaments. S'ha avançat en l'homologació amb les policies locals, però encara queden llacunes. I cal que tinguem una visisó global. A primera vista, veurem que els carrers de la nostra ciutat s'han tornat més perillosos degut a certs conductors agressius que s'esplaien aquí, ja que no poden fer-ho a les carreteres.
Certament, crec que el director del Servei fa una bona defensa dels seus arguments. Per contra, la defensa que fa el director de la Fundació del RACC és clarament parcial, ja no es tracta només de millorar les infraestructures: com es pot millorar la carretera d'Arbúcies a Sant Hilari sense desfer les Guilleries?. Tampoc no poden parlar gaire alt els del RACC, on la modificació de la Ley de Transito aprovada a Madrid ha transmès als conductors el missatge de que "pagant" ja no et treuen els punts. Aquesta relaxació en les sancions de la llei, i en la sensació que no es castiguen als culpables dels accidents com abans. D'acord en això, si els accidents són involuntaris, però si provenen de conductes temeràries: drogues, alcohol, velocitat excessiva, estem davant d'una violència contra les altres persones. I això és homicidi involuntari, però homicidi. I no serà aquesta relaxació la responsable del repunt espectacular dels accidents i dels morts en accidents des de la reforma de la Ley en el mes de novembre, perquè sembla massa casualitat?
Pressionar per millorar les infraestructures viàries és correcte, però aleshores no estan dient que cal posar més multes per poder pagar a les empreses d'obres públiques, de manera que augmentem el dèficit i els impostos? No estan dient que malgrat que la crisi ha provocat una disminució en la circulació de vehicles, cal continuar subvencionant la compra de vehicles privats a càrrec dels pressupostos públics? Suggereixo que cal millorar la qualitat de la circulació dels vehicles, i això implicaria retirar immediatament de la circulació tots aquells cotxes que no tenen l'assegurança vigent després del mes de carència, i perseguir als propietaris que no tenen el cotxe en condicions de circular. Perquè som prou responsables d'allò que fem, i d'allò que deixem de fer, malgrat les limitacions de cada persona.

Els Mil Tombs de Sant Boi

El dia de Sant Antoni Abat, el 17 de gener, es van tornar a celebrar a Sant Boi els populars Tres Tombs. Degut a la crisi, ja l'any 2009 no es van fer degut al cost econòmic que representaven. Tot i que els anys anteriors aplegava molts espectadors, no es podia mantenir igual. Però d'aquí s'ha pogut replantejar la celebració i començar de zero. Literalment, doncs no hi havia cap carro ni cap animal del camp per beneir. Tant sols, els animals domèstics. Però crec que la celebració va ser un exit. La gent va omplir la Rambla i la plaça de l'Ajuntament, i cap cotxe va destorbar un matí de diumenge tapat i humitejat per les gotes d'un ruixim intermitent. Durant unes quantes hores, grans i petits vam parlar, saludar i experimentar el plaer i el goig de recuperar el carrer per a les persones. I aquesta convivència és la base de la cultura i de la prosperitat dels pobles.

Què va passar? quin miracle es va esdevenir gràcies a una colla de gegants, una de grallers i els portants de Sant Antoni Abat a peu, per aplegar una gentada? Doncs que la gent es va trobar! L'organització de l'acte va ser senzilla, un escambell, un faristol i un equip de megafonia per fer els parlaments i la benedicció. El grup dels Pessebristes va recordar-nos oportunament que s'acabaven les celebracions de l'Any de Joan Amades, el folclorista que al segles moderns va fer un recull dels costums tradicionals catalans. Tot i que era molt pudorós respecte al tema de "naps i cols2, va fer una gran feina.

Després van sortir els Tres Tombs, que de fet, es van convertir en una cercavila. Malgrat que no hi havia cap carro ni animal de bast guarnit, la gent aprofitava el temps xerrant i saludant els uns als altres, mentres la canalla jugava i corria lliurement. El mossèn va fer la seva invocació a Sant Antoni Abat, i després la benedicció dels animals, en aquest cas, limitada a animals de companyia: on predominaven gossos, i alguns exemplars com ocells, ratolins o una fura. En fi, ja veiem que avui dia el nostre bestiari s'ha reduït força. Com que la volta dels Tres Tombs va ser més curta, alguns van arribar a deshora per beneir els animals, però el mossèn no va tenir cap recança per beneir els tocatardans, encara que alguna persona amb les presses va sortir una mica més remullada.

Durant unes hores, els santboians vam gaudir dels nostres carrers sense el soroll ni les preocupacions del tràfic de cotxes. Les millores urbanístiques fetes amb la realització dels plans per peatonalitzar els carrers s'han demostrat encertades. Tan encertades, que els veïns beneficiats ha obert els ulls, i s'han adonat de la importància per a la salut i la qualitat de vida té la reducció de la circulació de vehicles privats de pas. Ara reclamen que es posin més pilones per impedir el pas i l'aparcament de cotxes aliens al seu carrer. Hom ha dit que això era privatitzar la via pública, seguint l'escola de l'anàlisi economicista, tant fa que sigui capitalista com marxista, no trobeu, ja que de fet, qui ha privatitzat el carrer de les nostres ciutats, i els camps del nostre país ha estat precisament el cotxe.
Si hi pensem en com estem tant capgirats en la nostra manera de veure el món, que no ens adonem que precisament el cotxe privat ha estès el seu imperi sobre les persones, i el seu domini aclaparador sobre els carrers de qualsevol poble o ciutat. Un imperi que fa que per anar a buscar la compra a deu minuts caminant, o portar els nens al col.legi, calgui agafar el vehicle privat. Un domini que fa que el vuitanta per cent de l'espai urbà estigui ocupat per a l'aparcament i trànsit de vehicles, sense que els nens ni els avis puguin sortir amb seguretat al carrer.

Precisament, aquell diumenge de Sant Antoni Abat els santboians vam "VIURE" com cal als nostres carrers i places. I el sant va aconseguir vencer els dimonis que existeixen avui dia en forma de cotxe privat. En tot cas, sempre ens quedarà el desig que el proper any poguem fer una cercavila més completa, amb carros de tir, i animals de bast.

La Nació contra el Poble

Aquestos dies es plantegen debats al voltant de la identitat i la ciutadania: des de l'article sobre la "identité nationale" a França publicat al Triangle, fins a entrevistes al Josep-Lluís Carod-Rovira o l'article de de Joaquim Coello al Punt, o el de María José Fariñas o Bernabé Dalmau al Periodico, sense tenir en compte tot allò que va sortint a Espanya. Tot aquest debat és un símptoma de la crisi de l'estat-nació i de l'enfrontament amb allò que anomenaríem estat-poble. Ja que els esquemes de l'estat-nació a l'Europa Occidental estan trontollant fortament, i la incidència més gran de la crisi econòmica en aquestos estats és una de les conseqüències. La crisi ideològica i de pensament es tradueix en una resposta poc ferma a trobar solucions als problemes que es plantegen avui dia. Però qui està especialment en una cruïlla decisiva som els catalans.

Comencem pel tema de la "identité nationale" a França. Dues paraules que es contradiuen i generen confusió, la qual cosa demostra la gran habilitat dels francesos per marejar la perdiu, i escombrar cap a casa. O potser seria una evidència de la seva manca de referents actuals?. En fi, els francesos acostumen a posar en un sac de rebuig les paraules tribal, poble, comunitarisme, identitat, etc... i en un altre sac les paraules sagrades de pàtria, nació, França, ciutadania, ... El fet que ara barregin dues paraules de dues bosses diferents no s'explica fàcilment. I per a una societat que es pretèn superior en el raonament i l'àlgebra cartesiana, aquesta paradoxa es situa en el terreny del pensament difús. En articles anteriors ja vaig parlar dels corrents filosòfics i sociològics que parlen de la comunitat i l'associació, com ja va exposar el frisó i alemany Ferdinand Toennies. En tot cas, seguirem aquesta línia d'anàlisi per treure l'entrellat.
Si parlem de nació, la paraula es remet a la persona nascuda en un lloc o territori. I el senyor del territori seria el rei o president. S'estableix un ordre jeràrquic entre les persones del regne, i s'assignen unes funcions determinades de dalt a baix. Si seguim el raonament, no ens trobaríem també que dintre d'un territori poden existir pobles diferents, i que la nació "escull" un d'aquestos pobles per portar el comandament: el poble castellà, el poble francès, el poble anglès, el poble rus, etc... que subordinen els altres pobles com el català, el gallec, el gascó, l'alsacià, etc... normalment assignant-los funcions econòmiques o socials diferents del govern. En aquest camp, la igualtat teòrica s'assoleix amb la ciutadania, de tipus individual, no col.lectiu, ja que la nació és l´únic imaginari possible i qui projecta un ideal de nació i de ciutadà. Aleshores sobta que es parli d'"identité nationale", ja que només pot haver-hi "la nation", i només es pot pertànyer a la "nation française". Però el conflicte actual rau en que no tothom que viu en un territori pertany a la "nation"!. Ara el problema és que els mateixos francesos s'estan qüestionant la seva "identité": després de vèncer els diferents pobles de l'estat, els francesos estan descobrint que ells també són un poble!!! D'aquí surten les expressions de "franc français"...
Els mites del progrés del ciutadà, o dels apriorismes, que fonamenten l'estat-nació s'estan posant en qüestió per part dels mateixos pobles que governen l'estat, ja que les persones que s'incorporen a la nació no formen part del mateix poble dirigent. I el discurs polític trontolla davant de la realitat present. Per això sobta trobar aquestes contradiccions en persones que gaudeixen d'un nivell intelectual superior, encara que siguin catalanes. La inèrcia mental encara és molt forta, i encara es fonamenta en el mite "nacional". Però molts catalans són conscients que aquest concepte és una mica estrany. De fet, s'adonen inconscientment que són un "poble", i que aquesta idea és prou diferent de la "nació".
La paraula "poble" ens remet a la gent que viu en un lloc determinat, però no implica que hi hagi "nascut". Pot haver nascut en algun altre país, i haver-hi immigrat. Tal com ens ensenya el mite de Sant Jordi, el qual arriba al Principat de lluny. Tampoc això no és garantia d'integració, senzillament vol dir que es reconeix la "seva" diferència, i es respecta. Tant els romans, que parlaven abans de "populus" que de "civitas", com els nord-americans, que parlen d'ells mateixos com a "people" i no com a "nation", malgrat alguns intents de portar-los per aquest viarany. Per això, l'esquema institucional i social nordamericà és força diferent del dels estats europeus, i per això, durant la Guerra de Successió els governs europeus van abandonar els catalans, els quals representaven un esquema jurídic i social contrari a la seva ideologia.
Aquest dissabte, 16 de gener, quan es commemora el Decret de Nova Planta al Principat, també ho fem de la derrota del sistema institucional del qual els catalans érem els seus principals exponents. La persecució contra Rafael Casanova, no oblidem que era Doctor en Drets, o contra el General Moragues, al qual van tallar el cap sense contemplacions, va ser general. El segle XVIII va enterrar Catalunya, però també va veure nèixer els Estats Units d'Amèrica. Tot i que el segle XXI s'ha encetat amb grans canvis, encara algunes coses del passat es belluguen, perquè no s'han resolt. I les polèmiques sobre el padró de Vic, de caire econòmic i d'inseguretat ciutadana, són símptomes d'aquesta lluita de la nació contra el poble. Una lluita que només es resoldrà si en el món descobrim la importància dels drets civils, on conflueixen el poble i el ciutadà.