Les meves actrius preferides

Aprofitant l'avinentesa que tenim entre nosaltres a Woody Allen, actor i director, acompanyat de l'Scarlett Johansson, faré una declaració d'intencions i un homenatge particular i familiar a unes persones que van ser les meves actrius preferides. Ara ja no hi són entre nosaltres, però el seu record no és trist. Ni l'elegia cap neguit quan la seva vida va ser una vida acomplerta.

Entre aquelles coses que aporta la parella, sempre trobem els familiars. De vegades una càrrega, d'altres una benedicció. La meva dona va venir acompanyada de dues àvies, l'àvia i la tieta, per part de sa mare, que eren dos puntals de la casa. Com que en el meu cas, ja havia perdut a tots els meus avis en la infància, van suplir el meu contacte directe amb la gent gran. Més enllà de la feina i del carrer. Si l'àvia Rosa era la part esperançada i serena, la padrina Maria era la lluita constant malgrat un esperit melanconiòs. Però quan era hora de fer el que calguès per fer-nos sentir a tots nosaltres la mar de bé: segurs, tranquils i contents, sabíem que sempre les teníem al nostre costat.
Éren unes àvies de pel.lícula, les protagonistes dels millors moments de la nostra vida. Si la Glòria Swanson era el punt central de totes les mirades quan baixava les escales a "Sunset Bulevard", les àvies eren la referència quan pujaven les escales del semisoterrani per sortir a la porta de casa a despedir-nos quan marxàvem. S'estaven saludant a la porta quan enfilàvem amb la bicicleta, i s'estaven dretes allà fins que tombàvem el següent carrer. Aquest és el meu millor record d'aquestes actrius que van protagonitzar uns dels moments estel.lars de la nostra pel.lícula de cada dia.

Lo Somni entre Catalans i Occitans?

Alguns estudiosos amb càtedra i recolzament institucional han fet un bon treball de recerca sobre les relacions entre Catalunya i Occitània. Com a colofó, diuen que el projecte comú no va existir mai. El titular era concloent: "Un somni, res més que un somni". Però de debó va ser només el somni d'una nit d'estiu?. Només va ser el fruit d'una idea romàntica dels segles XIX i XX. Ara s'imposa una euroregió més prosaica de funcionaris i administracions? Potser és una part de la realitat, però no és tota la realitat!

Aquesta Setmana Santa, 2007, vam estar a Lata, una població al costat de Montpeller. Va ser una antiga ciutat romana, que va esdevenir el port de Narbona, i més tard, un poble situat a la vora d'una gran ciutat. Però en aquest poble han aixecat en un lloc cèntric un monument a Jacme I, senyor de Montpeller. Aquest és el mateix senyor que amb el títol de comte de Barcelona, Cerdanya i Conflent, era el senyor dels catalans. Deixem lo del títol de rei per als aragonesos, a cadascú lo seu, que els catalans érem homes lliures.

I això precisament és el quid de la qüestió. No vull posar-me al costat d'aquells que parlen amb nostàlgia d'aquella arcàdia felíç d'Occitània i Catalunya, ni d'aquells que ens diuen que allò que vam viure va ser tot un somni. Vull dir que tot allò va ser història, amb la seva part clara i la fosca, però sobretot, que va ser una cosa viscuda. Ara els estats, i tots aquells que segueixen una línia oficial que falseja algunes coses que no convenen saber avui dia, ens fan passar gat per llebre. El punt important que ens amaguen era que el poble català tenia uns drets i unes constitucions guanyades a pols, i que per això erem el poble més lliure de tota Europa, sinó del món en aquella época medieval. No eren drets abstractes, ni somniats, sinó que eren drets autèntics i vius. I per això, tenen por que comparem aquella época amb l'actual.
Com van bescantar els il.lustrats del segle XVIII els segles medievals! Però ells mateixos es regiraran a les seves tombes quan vegin que tot allò pel que vàren lluitar es fa malbé en aquest segle XX i XXI, i serà criticat per les següents generacions com a segles d'il.lusió, engany i mentida.

El triomf de Pere I a la batalla de Muret

La historiografia oficial que ens fa veure algunes coses amb un sentiment de tristor , que, de vegades, no ens deixen veure-hi clar. I em refereixo tant a la que està a favor com en contra d'una determinada interpretació. És com el blanc i negre, i no es veuen els colors de la vida. En la història de la construcció espanyola i francesa, Muret va ser una fita gloriosa, i per a la construcció d'una nació catalana un desastre. Però per al naixement del poble català, només va ser una fita més.

La forja d'un poble rau en les adversitats que va superant, en el foc, el mall i l'enclusa. Al segle XIII, als anys del 1200, la revolució feudal està en el màxim esplendor. Però les contradiccions d'aquella societat estan a punt d'esclatar. Des de finals del segle V, l'imperi romà s'ha anat desfent a poc a poc. A Constatinoble encara hi ha un emperador, a Roma encara regna l'altre emperador, l'Apostol, el Papa com se l'anomenava aleshores. Després dels darrers intents de Carlemany de restaurar la força de l'imperi, al segle IX, l'evolució social comença a donar els primers fruits al segle X, i passat l'any 1000, al segle XI. Aquella provincia romana anomenada Gal.lia Narbonessa, que va de Nimes fins a Barcelona, sota el domini del poble got, s'està expansionant de punt a punta. Ha nascut una nova societat pròspera i en desenvolupament. A l'any 1000 tots els comtes catalans, els d'Urgell, Empúries, Barcelona, Cerdanya, Conflent, Rosselló, Carcassona, sota l'empara de l'esglèsia de Roma, comencen la conquesta més avall del riu Llobregat, més enllà de la Torre de Berà i la Marca d'Hispania. És una marxa cap al sud, però no són els únics que marxen cap al sud, els francs també ho fan.
A la Jihad islàmica que arriba a l'Andalus, els cristians han aprés a oposar la Croada. La Gàl.lia Narbonesa està creixent, es succeixen la Marca de Gótia, la Septimània, etc... L'antiga província narbonessa està prenent el relleu a la florent Provença d'aleshores. Però aquest creixement comporta una crisi d'adolescència. Quin projecte polític ha d'encapçalar aquell poble nascut a l'antiga Gàl.lia romana? I la resposta a la pregunta es va prendre al segle XIII.
Cal pensar que aleshores tota el territori des del Ròdan fins al Llobregat i fins al Garona parlaven la mateix llengua romanç, batejada com a llemosí, vivien de manera política i social semblant, sota el sistema feudal que aportava prosperitat i llibertats després de l'esclavatge i decadència de l'Imperi Romà. I una religió cristiana que donava un sentit a la seva vida després de la caiguda dels ídols. Una societat feudal i cristiana que es fonamenta en la fidelitat i el jurament, a Déu i als homes. Quan els senyors havien de prometre els drets davant Déu i els homes, abans de rebre l'homenatge dels seus vassalls. Però el creixement i prosperitat d'aquell país s'estava esquerdant.
La prosperitat fa que augmentin les lluites entre cristians, i no es pot sortir d'aquest cercle. A la relaxació moral i religiosa, neixen els càtars demanant una ascesi i una reforma religiosa. No ens enganyem, és una resposta puritana als problemes d'una esglèsia decadent. Els monestirs travessen una crisi també. Els nobles feudals, laics i religiosos, es disputen les riqueses materials. El país està dividit, i els voltors estan aprop. El papat es troba en un dilema: com que havia emparat la lluita dels nobles al seu servei, veu que se li comencen a escapar, i a anar per lliure. Calia posar ordre, i decreten una croada de cristians contra cristians. Els francs de Simó de Monfort, i altres nobles que volen aconseguir honors i riqueses, ataquen el país. El motiu oficial era erradicar l'heretgia càtara. Però l'altre era ocupar el lloc dels senyors que els governaven. I aquestos es van trobar al mig del dilema: per una banda devien obediència al papat, però per l'altra, el mateix jurament els obligava a defensar els seus vassalls dels enemics. I entre els seus vassalls es comptaven catòlics, no catòlics i càtars. El papat va obligar a tothom a triar, i va arribar a posar la religió entre l'espasa i la paret. Mai més res no tornaria a ser igual.
El comte de Barcelona, Pere I, n'era conscient. El seu primogènit i hereu estava en mans del papat i de Simó de Montfort com a hostatge per complir les promeses que havia fet. Però tampoc no podia desemparar els seus vassalls. I cap a Muret es van aplegar els dos exèrcits. La sort ja estava decidida per endavant. Els catalanoccitans van guanyar la batalla, però el comte no podia sortir-ne viu. Si ell vivia, el papat i Simó de Montfort matarien el primogènit. No hi havia altre sortida, i es va llençar sol enmig dels enemics, on va morir lluitant. L'aparent derrota d'aleshores va obrir les portes a un nou camí. Mentre la part nord del país, l'actual Occitània passava a dominar i civilitzar els francs. La part sud, la part de Catalunya, passava a conquerir el Mediterrani. El nou comte de Barcelona, Jaume I, aixecava el seu projecte d'un mediterrani català. Del llemosí es va passar al català i llenguadocià actuals. El provençal i el català no es dirien igual, però no deixarien de ser mai allò que van ser: sang de la mateixa sang. Una sang compartida durant molts segles, i que ara alguns tenen la gosadia de dir que va ser només un somni.
Com que la Història torna, i ara l'imperi català s'està desfent i la pressió torna a empènyer cap al nord, aviat els catalans i occitans tornarem a estar junts. I el papat haurà de tornar a demanar ajuda als catalans. Sigui aquí o en qualsevol lloc del nostre món.

S'acosten Tempestes sobre Europa

Avui se celebra el 14 de juliol, aniversari de la Revolució Francesca, que va donar pas al triomf dels estats nació que coneixem avui dia a Europa. Coincidint amb el dia, el president rus s'ha retirat del Tractat d'Armes Convencionals. Això vol dir que podrien desplegar divisions cuirassades a les fronteres sense previ avís. I el president francès va dir el dia abans que si calia farien servir la seva força nuclear. Com que no se sap sempre si els francesos van de la mà dels rusos o no, les intencions que s'hi amaguen no són gens tranquilitzadores.

Els estats-nació europeus van intentar avançar amb la creació de la Unió Europea fa cinquanta anys. Però han tingut por de deixar de ser el que són, i les Comunitats estan paralitzades. Alemanya porta la batuta, ja que és l'única que té les coses una mica clares. Però els rusos i els americans també ho tenen bastant clar. Cadascun defensa els seus interessos comercials, econòmics, i no ho oblidem, militars. Aleshores caldrà veure com anirà tot això: si a les bones, o a les males. Precisament, Europa té un nivell militar destacable, però inferior al de les dues superpotències. Els catalans haurem d'estar amatents, i defensar la nostra neutralitat, no fos cas que rebessim per tots els cantons. Haurem de veure d'on bufa el vent: de ponent, del sud o de l'est, com el gèlid siberià.

Boa Viagem

Aquesta setmana es va fer un acte a Palau. Sí, al Palau de la Generalitat, en Carod-Rovira presidia la celebració de la 25ª edició de les Beques d'Integració Europea del Patronat Català Pro Europa. I vist el resultat minso de la integració de la Unió Europea, veurem que els millors propòsits no serveixen de gaire res. Més aviat, estem en el camí de la integració a la globalització. Però cal prendre's les coses pel costat bo. Potser a la llarga el nostre poble tindrà noves oportunitats.

I sinó, que preguntin al mateix vice-president perquè va estudiar filologia portuguesa, és més, galaica també amb Basilio Losada, excel.lent professor. Però també a d'altres filòlegs catalans que estudiaven la llengua de Camoens: potser per la proximitat a la llengua catalana o per allò de "menos mal que nos queda Portugal". És la tradició iberista, que aspira a un estat confederal i igualitari. Però ni Espanya ni Portugal són confederals ni igualitaris sinó per la força. Per la mateixa força de la necessitat, Portugal ha assumit la presidència de la Unió Europea. I un dels primers actes ha estat rebre el president del Brasil, Lula da Silva. El paper de pont amb Amèrica continua funcionant, però ara la colònia és molt més important que la metròpoli. Són les lliçons de la història. De totes maneres, esperem que Lisboa continui sota l'empara del Castell de Sant Jordi, oferint amabilitat, senzillesa i una mica de llum per als catalans. Com em va comentar un amic que estava de viatge, pots menjar molt bé per 6€ a la capital.

Ja els hi agradaria anar a 80km per hora

Tothom està contra la guerra de l'Irac, contra els Estats Units, etc... però tothom vol tenir el dipòsit del cotxe ben ple, i el petroli ben barat. Ara també ens apuntarem a donar la culpa al govern de què tot ho fa malament! Però jo avui donaré suport al govern, sí, senyor! Han aprovat un paquet de mesures per reduir la contaminació a partir de setembre, i tot i ser un pas tímid, crec que és un pas positiu. Malgrat que alguns remuguin perquè no podran anar a 120 per hora per l'autopista. I és que molts d'aquestos conductors són persones ben educades i racionals, que creuen en el "progrés" del cotxe.

Vés per on, els nostres conciutadans estan amoinadíssims: no perquè cada dia mori una persona a la carretera, no perquè l'habitatge sigui inaccessible, ni perquè els monopolis ofeguin l'economia de mercat. Mai tant, estan amoinats perquè ara no podran circular a més de 80 per hora??? Jo els entenc, pobrets, no us ho penseu, van comprar un cotxe que pot anar a 220 per hora, o millor encara, un 4x4, per distingir-se del populatxo, que sempre tindrà l'opció d'anar en transport públic. Els poders fàctics del Racc, i dels venedors de cotxes posen el crit al cel, com podrem fer calaix? : una cosa és fer editorials responsables per als socis del club de l'automòbil, i una altra predicar amb l'exemple. Una cosa és fer campanyes de seguretat en la carretera, que nosaltres farem anuncis publicitaris per vendre cotxes mil vegades més efectius. Tothom demana ampliar els carrils de les autopistes, quan la majoria de cotxes només porten una persona? Tothom s'exclama de voler anar a més de 80 per hora quan normalment van a 20km per hora, des de Castelldefels al centre de Barcelona!

Aquestos conductors tan racionals haurien d'escoltar algunes raons de pes: a Europa no tenim prou petroli, i cal pagar-lo a preu d'or; s'han fet estudis científics i s'ha provat a Europa que una velocitat baixa permet arribar abans als llocs; en fi, que s'ha demostrat que la fàbula de la tortuga i la llebre és veritat. De totes maneres, jo diria a tots aquestos conductors emprenyats que siguin optimistes. Malgrat que ara estem en una fase delicada que ens pot portar a l'esquizofrènia, existeixen motius per a l'esperança. Entre els acords de govern de la Generalitat, s'ha aprovat un pressupost de 160.000€ per a desenvolupar una ruta turistica pel Pirineu i Pre-Pirineu de Catalunya en un mitjà de transport sostenible i altament respectuós amb el medi ambient com el cotxe privat!!!

Blair se'n va a buscar petroli, i David Cameron arriba en bicicleta

El Primer Ministre britànnic, Tony Blair, ha deixat el càrrec en mans del seu amic Gordon Brown, del mateix partit laborista. Com que és una transició pactada, Gordon Brown prepararà el retorn dels conservadors l'any vinent. A les eleccions britànniques ens trobarem amb en David Cameron. En el tradicional i liberal sistema de l'alternança, el retorn dels conservadors portarà novetats.

En Tony Blair deixa el càrrec amb una guerra a l'Irac en marxa, mentre la guerra d'Irlanda s'acaba. També, com a bon escocès, ha deixat el SNP al davant de les institucions de govern autònomes. Recordem que el partit nacionalista escocès governa en minoria recolzat pels ecologistes. Com a bon polític, de vegades cal distreure el personal per solucionar els problemes més importants. De moment, el seu amic i "rival" Gordon Brown serà primer ministre el temps suficient per poder cobrar la pensió vitalícia.

L'any vinent ja serà una altra cosa, amb l'arribada del conservador David Cameron. I per fer-ho, ha agafat la bicicleta per anar al Parlament cada dimecres. Alguns han criticat que darrera porta el cotxe oficial cobrint l'esquena. Però no deixa de ser el símptoma d'alguna cosa. Blair ha marxat al Pròxim Orient a buscar la pau, diuen, però segurament buscarà petroli per al seu país. Si no té prou exit, el conservador David Cameron donarà exemple d'allò que s'acosta. Serà una imatge simpàtica si és vol, però amaga la crua realitat que el continent no té prou petroli ni urani per mantenir una economia competitiva. I el canvi de cicle va cap a una economia d'estalvi i eficiència màxima. Si les coses es poden fer de manera persuassiva i de guant blanc, millor. Si no és així, l'explotació laboral i la crisi social arribarà a límits que ens recordaran els temps antics.